Gaudiu de la poesía!!!
To The River
(published 1829)
Fair river! in thy bright, clear flow
Of crystal, wandering water,
Thou art an emblem of the glow
Of beauty -- the unhidden heart --
The playful maziness of art
In old Alberto's daughter;
But when within thy wave she looks --
Which glistens then, and trembles --
Why, then, the prettiest of brooks
Her worshipper resembles;
For in my heart, as in thy stream,
Her image deeply lies --
The heart which trembles at the beam
Of her soul-searching eyes.
AL RIU
Riu bell!, clar corrent lluminós
de cristall, aigües en tropell,
ets emblema de resplendors
de bellesa, al cor que pren part,
el laberint del joc de l’art
en la filla d’ Alberto el vell.
Però quan ella en l’ona et mira,
que s’estremeix en espurneigs,
llavors s’assembla a qui l’admira
el més bonic aiguabarreig,
perquè al cor, com al teu cabal,
guarda, fondo, la imatge d’ella…
al cor, que fremeix amb l’herald
dels ulls furgants d’ànimes d’ella.
A Dream Wi thin a Dream
(published 1849)
Take this kiss upon the brow!
And, in parting from you now,
Thus much let me avow —
You are not wrong, who deem
That my days have been a dream;
Yet if hope has flown away
In a night, or in a day,
In a vision, or in none,
Is it therefore the less gone?
All that we see or seem
Is but a dream within a dream.
I stand amid the roar
Of a surf-tormented shore,
And I hold within my hand
Grains of the golden sand —
How few! yet how they creep
Through my fingers to the deep,
While I weep — while I weep!
O God! Can I not grasp
Them with a tighter clasp?
O God! can I not save
One from the pitiless wave?
Is all that we see or seem
But a dream within a dream?
UN SOMNI DINS D´UN SOMNI
Agafa aquet petó a la cara
i així, a l’abandonar-te ara,
permet-me que et confessi encara
que no erraves quan admeties
que han estat un somni els meus dies,
però si el Desig ha fugit
en un dia, o en una nit,
en la foscor, o en la claredat,
¿deixa llavors de ser passat?
El que veiem o ens sembla insomni
no és sinó un somni dins d’un somni.
Jo resto enmig de la paüra
de l’ona que l´areny tortura
i sostinc fort dins de les mans
l´or de l´arena, però els grans
s´esmunyen per l´abisme greu
dels meus dits, em diuen adéu
mentre jo ploro i ploro... Déu!
¿És potser que no puc estrènyer
molt més fort el que vull atènyer?
¿No podria salvar com fos
res de l´onatge impietós?
El que veiem o ens sembla insomni,
¿no és sinó un somni dins d´un somni?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada