dijous, 3 de setembre de 2009

MONTSE CANALS EN EL RECORD


Ja t’hem començat a trobar a faltar.
Voldríem parlar-te des del cor perquè la raó avui no hi té cabuda. i, si tinguéssim el do de l’eloqüència, voldríem també explicar en pocs mots però justos i concisos què ha suposat sentir que ens deixessis. Ha estat un agost inesperat. Ens costa pensar que just quan pensavem en la recança de la tornada ens ha sobrevingut el dolor de la teva absència. I encara que voldríem parlar només de tu i del que has estat, deixa’ns amb aquest crit d’impotència expressar com ens sentim.
En el nostre petit món docent, on compartim feina però sobretot moltes confidències, per a molts t’havies fet imprescindible. El gest i la paraula sempre amables. Molts dels alumnes recorrien a tu quan no se n’acabaven de sortir, i en aquella secretaria te n’has fet un tip, d’eixugar llàgrimes en el sentit figurat ( i no tan figurat).El sofriment dels altres et commovia i potser per això no vas deixar que darrera de l’últim alè de vida intuíssim res.
La teva tenacitat t’ha dut a treballar fins al darrer moment. Tenies ben entès el sentit de la responsabilitat en la feina i del deure, cosa que t’honora. No podem recordar ni un “no puc” o un “espera” , sempre era un “ara mateix”.
La nostra xarxa social també ens ha fet compartir moments que evocarem sovint ( t’hi apuntaves a totes) i tantes vivències personals.... Te’n recordes? I will survive (sobreviuré) quantes vegades la varem reproduir aquell mes d’abril que va ser tant especial per a tu. Potser de manera simbòlica va ser el teu crit d’esperança.
El 31 de juliol vas ser la darrera de sortir de l’IES. No vas tenir gens de pressa i, tot i que tots tenim la certesa de la finitud i el dubte de la mort, ara pensem que tu d’alguna manera t’ estaves acomiadant. Però deixa’ns dir-te que ens dol el teu sofriment dibuixat per una rialla un “no patiu que tot va bé”. És cert que tothom té dret a decidir com vol viure i arribar a la seva Ìtaca, decidir com vol recórrer el seu viatge de perfecció personal per arribar-hi i tu ho has fet, de manera callada, prudent, com erets, sense forçar el fluir dels fets.
Nosaltres, des de la nostra resignació, pensem que “un mal cop de sort” t’ha fet perdre la partida a la vida. D’aquells darrers besets de bon estiu! fins a l’esglai d’una trucada tan sols han passat uns dies i ara en aquell IES, que tant has estimat i t’ha estimat, tot té regust d’absència.
Ens costa no trobar-t’hi. El buit el cobrirem amb l’enyor i et recordarem (re-cordis: tornar a passar pel cor), però el dolor d’aquest enyor el tindrem molt temps present. Tota la il·lusió d’aquests 15 anys que ens has deixat compartir l’hem trobada desada pels calaixos i cada dia et sentim present.
L’inici de curs serà una evocació al teu record però, saps Montse, ens costarà imaginar-te absent per sempre. Si el vent et fa arribar aquestes ratlles, sabràs el que sentim i sabràs també que tots els alumnes i tots els companys de l’IES ja t’hem començat a trobar a faltar.